Autor Cinema, teatre i televisió
31 desembre 2014 a 18:00

El vell somni d’una nit d’estiu

3 Flares 3 Flares ×

A la tercera va la vençuda

"El somni d'una nit d'estiu" al Teatre Nacional de Catalunya

“El somni d’una nit d’estiu” al Teatre Nacional de Catalunya

COMÈDIA ROMÀNTICA. Autor: William Shakespeare. Traducció: Joan Sallent. Direcció: Joan Ollé. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Assessorament literari: Lola Josa. Intèrprets: Pere Eugeni Font, Victòria Pagès, Enric Majó, Claudia Benito, Albert Prat, Guillem Motos, Laura Pujolàs, Joan Anguera, Xicu Masó, Oriol Tramvia, Xavier Soler, Eduard Muntada, Lluís Marco, Mercè Arànega, Pau Viñals, Carol Maukuku, Rosa Muñoz. Pianistes: Dani Espasa, Gregori Ferrer. Moviment: Andrés Corchero. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Míriam Compte. Ajudant de vestuari: Laura García. Il·luminació: Lionel Spycher. Ajudant d’il·luminació: Carles Borràs. So: Damien Bazin. Música: Manos Hadjidakis, Dani Espasa. Caracterització: Núria Llunell. Assessorament de lluites: Anna Carné. Alumna de l’Institut del Teatre en pràctiques: Núria Milà (vestuari). Realització de l’escenografia: Taller Jorba-Miró. Realització de vestuari: Goretti Puente.

En aquesta ocasió, amb la seva manifesta voluntat de recuperar els clàssics – nacionals i internacionals – el Teatre Nacional de Catalunya posa en escena “El somni d’una nit d’estiu” de William Shakespeare. I benauradament, no són els únics que a dia d’avui treballen amb clàssics, sinó que també diverses companyies petites, i sobretot, sales petites, s’hi llencen de cap, com és el cas de les que participen en l’itinerari “4 mirades a Shakespeare i Marlowe”. I qui sap, potser és aquest llençar-s’hi de cap amb una humil acceptació dels mitjans de què disposen, i sense voler lluir res, sinó tan sols oferir l’essència més pura de l’obra i les ànimes dels actors, despullant-los de qualsevol ornament innecessari, el que fa que siguin més vives, fresques i originals.

Peter Brook, predecessor de Declan Donnellan i el seu teatre “alive”, descriu el que ell anomena “teatre mortal”, un tipus de teatre que s’apodera, sobretot i a més facilitat, de les obres de Shakespeare. Brook explica al seu llibre “The empty space” (“El espacio vacío”) que, malgrat els clàssics shakespearians estiguin interpretats per bons actors, de la manera que els sembla més adequada, amb un escenari i unes robes plenes de colors, i acompanyats de la música més exquisida, tal com que suposa que ha de ser en el millor dels teatres clàssics, secretament, el públic els troba terriblement avorrits. Aquest fenomen és precisament el que es dóna amb “El somni d’una nit d’estiu”. Sovint, quan succeeixen aquests fets ningú dubta a culpar l’autor – malgrat sigui tant o més gran que Shakespeare ­– quan en realitat, a qui s’ha d’assenyalar és el director de l’obra, per haver estat incapaç de dirigir una peça prou viva.

Recuperant el que s’explicava a la darrera crítica sobre el “Hamlet” de la companyia de la Sala Atrium, recuperar un clàssic de les golfes – si és que les peces de Shakespeare han arribat a ser-hi mai – i representar-lo a dia d’avui, no vol dir rebentar-li les costures, i posar-li mitges de reixeta, sabates de plataforma, i una pistola a casa mà; vol dir, revisar el text amb cura, treure-li tots els elements de la cosmovisió isabelina, i farcir-lo dels detalls de la cosmovisió actual, deixant aflorar el sentit latent de la peça, el seu “subtext”, el seu gran tema. Un tema que és el que precisament fa que les obres de Shakespeare siguin immortals i universals.

En aquest sentit la versió de Joan Ollé queda absolutament enquistada dins d’aquestes peces clàssiques que es reprenen amb cert recel, però amb les ganes més rabioses de demostrar del que s’és capaç. D’aquesta manera, perdent tot el treball d’anàlisi i refinament de la peça, Ollé aplica una direcció antiga i de taula de braser, això si, amb una escenografia preciosa, un vestuari adequadíssim, un pianista que endolceix les oïdes el públic en rigorós directe, i múltiples i brillants efectes sonors i d’il·luminació. Cal apuntar aquí que amb aquestes notes no es pretén menysprear – ni molt menys! – la meravellosa tasca, i les incomptables hores d’esforç de l’equip i la companyia de “El somni d’una nit d’estiu”, car són ben visibles en escena; sinó que, només pretén conscienciar als lectors-espectadors que, si es va despullant de mica en mica aquesta peça de tots aquells elements de caire més tècnics per anar a para a l’escènica, el que queda no és més que una direcció “pastoril” d’un gran clàssic – amb tot el respecte per les fantàstiques funcions d’”Els Pastorets” que s’estan representant aquestes dates.

No s’ha d’oblidar però que aquest fet també es produeix, en part, perquè el públic ho permet. És a dir, també hi ha uns “espectadors mortals” – parafrasejant a Brook – que malgrat desitjar un teatre “més noble que la vida”, deixen que el seu poder de decisió i de demanda, caigui sobre allò monòton, i així el “teatre mortal segueix el seu camí”, i els teatres segueixen programant obres que triomfen “no malgrat, sinó com a conseqüència de al seva monotonia”.

Deixant a part aquesta qüestió, pel què fa a la companyia cal comentar que la tècnica vocal brillava per la seva mancança. Tots els actors anaven microfonats, i possiblement no se n’hagués sentit cap si no hi haguessin anat. La combinació entre la sonoritat de la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya, i el gran Damien Bazin en el confecció de l’espai sonor, haurien de permetre als actors sentir-se fins a la darrera fila del teatre sense necessitat de cap eina elèctrica. O, com a mínim, en cas d’emprar-les, treballar amb el suport, i els ressonadors com si no s’usessin.

L’únic que podria haver-se sentit arreu era Pau Vinyals, el fantàstic Puck, que oferia una projecció lliure tant a nivell vocal, com corporal i sobretot, energètic. En aquest sentit, era l’únic personatge interessant de la peça, l’únic al que l’envoltava la màgia que necessita “El somni d’una nit d’estiu”. D’aquesta manera, Vinyals, amb una impunitat extrema – i extremada – donava vida a un ésser desimbolt, juganer, i que gaudia i feia gaudir als espectadors i al mateix actor, sorprenent-lo a cada instant. En aquesta mateixa línia es trobava Xicu Masó, el teixidor que per obra de Puck – instigat per Oberon – es converteix en un home amb cap d’ase. Si bé l’energia de Masó no era ni de bon tros la de Vinyals, si que s’hi equiparava en impunitat i gaudi de la seva feina, fent riure el públic sense donar-li peixet.

Sigui com sigui, “El somni d’una nit d’estiu” és una peça fantàstica amb la qual se’n podrien haver fet mil i una meravelles si no s’hagués revisat des de la convenció i el tradicionalisme. D’aquesta manera, després de les direccions de “Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores” i d’“El somni d’una nit d’estiu”, esperem que es compleixi la norma per Joan Ollé, i a la tercera vagi la vençuda.

@anna_mestreseg

3 Flares Twitter 2 Facebook 1 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 3 Flares ×