Autor Opinió
7 setembre 2014 a 10:00

Pere el Catòlic i la farra nocturna que li va fer perdre un regne

3 Flares 3 Flares ×

 

Pere I el Católic

La Història de tots els països està plena de cagades i ficades de pota capaçes de treure els colors al més pintat ara que les veiem amb certa perspectiva. Èpiques -per la vergonya aliena que desperten, no per una altra cosa- són, per exemple, la Batalla de Caransebes o la Batalla d’Algesires, simplement per citar-ne un parell. La Corona d’Aragó, com a entitat militar d’antuvi, també ha patit aquest tipus d’episodis dignes de posar-se les mans al cap. Tal va ser el cas de Pere el Catòlic (Pere I per als catalans i Pero II per als aragonesos) el qual no va donar la talla en la Batalla de Muret en 1213 per “haver donat la talla” massa la nit anterior.

A principis del XIII, la Corona d’Aragó era una pròspera confederació de regnes-estats que feia de coixí entre l’Europa cristiana i l’Al-Andalus musulmana, la frontera de la qual es mantenia més o menys estable al sud de l’Ebre. l’existència d’aquest territori musulmà cap al sud, feia que les relacions de parentiu i, per tant, de tires-arronses d’herències de territoris entre els nobles cristians estiguessin encarats més aviat cap al nord. El territori limítrof pel nord amb Catalunya i Aragó era Occitània i cap aquí es van anar els ulls dels sobirans catalano-aragonesos.

No obstant, el territori occità també era anhelat per la Corona francesa, la qual veia en els rics territoris meridionals un camp perfecte en el qual expandir-se cap al sud. L’únic inconvenient era que Occitània estava dividit en comtats independents però aliats, dels quals, el més important era la Provença, la qual tenia com a comte a Alfons II, germà de Pere el Catòlic, i per tant, els aragonesos tenien la mà pel que fa al moviment de fitxes en aquesta particular partida de Risk. Però no eren aquests tots els jugadors.

Efectivament, a Occitània estaven proliferant els càtars, una secta cristiana que advocava pel pacifisme a ultrança i pel vot de pobresa més absolut, els quals no tenien la simpatia del Papa de Roma. En realitat, el Papa no tenia res a témer d’ells, perquè anaven sempre amb el lliri a la mà i no es barallaven ni per equivocació, però feien una cosa molt pitjor i molt més subversiu: predicaven amb l’exemple … i això, per una Església folrada d’or fins a les dents a la qual deixaven en evidència contínuament, era el pitjor dels pecats capitals. I com, a sobre de ser pecadors, s’estenien com una taca d’oli, els va declarar heretges.

A Pere el Catòlic, per la seva banda, els pobres càtars -vestint els seus parracs, menjant verduretes (renegaven de matar res viu) i resant tot el dia- li importaven més aviat poc perquè no eren cap amenaça. Però quan el baró francès Simó de Montfort i el Papa Innocenci III es van aliar en contra dels càtars, i van utilitzar aquests com a excusa per capturar diversos comtats occitans provençals, Pere el Catòlic, que veia perillar els seus expansió cap al nord, va dir fins aquí hem arribat. Muret (prop de Tolosa), seria el punt de la batalla.

Al setembre de 1213 (les cròniques no es posen d’acord si el dia 12 o el 13), les armades franceses i papals per una banda i la coalició de comtats occitans (Tolosa, Aquitània, Provença, Carcassona, Foix …) amb la corona catalano-aragonesa al capdavant, s’haurien de veure les cares i dirimir qui era el que podia més.

No obstant això, Pere el Catòlic tenia un petit defecte: es “traginava” tot allò que tingués faldilles… i que no fos la seva dona -a la qual prenyar de Jaume I perquè el van enganyar els de la cort. La nit anterior a la batalla, en lloc de reservar-se i preparar-se per la lluita, es va córrer una festa del quinze amb una prostituta. Tal va ser la farra nocturna que va tenir el rei que, al matí següent, durant la missa, les cames li tremolaven més que un flam i no era capaç ni de mantenir-se dempeus. Vaja… que l’home l’havien deixat més sec que un “flax” de duro.

Tot i estar en un estat físic penós donada la gresca que s’havia corregut la nit anterior, Pere el Catòlic, amb un parell de bemolls, es va llançar a la batalla… i, per si algú en dubtava, en primera línia. La cosa no hagués estat malament si hagués estat sencer, però és que, per més conya, va atac.

Com fàcil es podrà entendre, el que malament comença, malament acaba, i a Pere el Catòlic se’l van carregar a les primeres de canvi. Els comtes occitans -que tot sigui el dir-ho se’ls havia d’haver pegat alguna cosa del lliri dels càtars- plantaren poca batalla (per no dir cap), fugint en quan van veure caure a Pere el Catòlic. Resultat? 15.000-20.000 morts occitans-aragonesos, Simó de Montfort es va fer comte de més de la meitat dels comtats occitans, el Papa que es va sortir amb la seva contra els càtars, Occitània que des de llavors no va tornar a aixecar el cap i la Corona d’Aragó que va veure retallades les seves possibilitats d’expandir-se cap al nord per sempre. De traca i mocador!

En conclusió, la gresca flamenca que es corregué el rei catalano-aragonès la nit anterior a la batalla va tenir com a conseqüència, a més de la seva pròpia mort, un canvi brutal de la geoestratègia dels comtats i regnes cristians de l’Europa occidental. Jaume I, el seu fill de 5 anys, que estava retingut pel propi Simó de Montfort, anys després va intentar desfer la malifeta expandint la Corona d’Aragó cap al sud de la península. En part ho va aconseguir, però la falta de seny del pare determinà una política posterior que transcendiria fins avui dia, en un més de tants curiosos “efectes papallona” de la Història.

-Ireneu Castillo-

3 Flares Twitter 1 Facebook 2 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 3 Flares ×