Autor Opinió
24 agost 2014 a 10:00

1365, quan els mallorquins van tenir el privilegi de ser catalans

0 Flares 0 Flares ×
mallorca 1365 corts catalanes perpinya ireneu

mallorca 1365 corts catalanes perpinya ireneu

 

L’estreta relació que hi ha hagut des de sempre entre catalans i mallorquins, ha fet que, com en tota família ben avinguda (noteu la ironia), el frec hagi provocat tant l’afecte com la rascada. Això és així en tant que la conquesta de Mayurca va ser una idea de Jaume I El Conqueridor, duta a terme per tropes de nobles catalans el 1229 i repoblada per catalans del Rosselló, Empordà i Barcelona. A partir d’aquí, els merders familiars arran del repartiment d’herències de Jaume I, ja són continus durant més d’un segle i acaben per agrir les relacions entre els catalans de la península i els de les illes. No obstant això, des de la corona aragonesa, es veia Mallorca com un assumpte català, fins a l’extrem que, Pere IV, el 1365, va concedir el privilegi als mallorquins a ser considerats catalans i regir-se pels usos de Barcelona. Estic parlant del Privilegi de Sant Feliu de Guíxols.

Quan Jaume I va morir el 1276, va deixar el seu regne al seu fill Pere III d’Aragó (Pere II el Gran, pels catalans), el qual va heretar tots els títols dels regnes que formaven la Corona d’Aragó excepte el del Regne de Mallorca, el qual li va deixar al seu fill Jaume II. Ningú s’explica el perquè d’aquest peculiar repartiment d’un regne, però el que menys s’explica és que, a sobre, el recentment nomenat Rei de Mallorca, hagués de ser subsidiari del Rei d’Aragó, o el que és el mateix, del seu propi germà. Per més inri, a més de les Balears el nou regne de Mallorca tenia els territoris del Rosselló, Cerdanya i el senyoriu de Montpeller, i tenia la seu reial a Perpinyà. Un autèntic garbuix.

Sigui com sigui, Jaume II es va passar pel forro això de ser “subsidiari” del seu germà Pere III i es va independitzar. Per acabar d’embolicar la troca, Jaume II, es va aliar amb francesos i el papat contra el seu germà, la qual cosa no va fer més que enredar-ho tot una mica més. Confiscacions, recuperacions, vassallatges i desvasallatges al rei d’Aragó, van fer que el “Regne de les Mallorques” fos trampejant independent fins 1349, en què Pere IV, vencent a Jaume III de Mallorca a Llucmajor, es va annexionar les Balears i els territoris dependents de la díscola Corona de Mallorca i els va incorporar, ja definitivament, a la Corona d’Aragó.

En tot aquest context d’expansió d’Aragó per la Mediterrània i de recuperació de les terres mallorquines per al regne, el rei Pere IV (Pere III el Cerimoniós pels catalans) va decidir concedir a les Balears els anomenats “Privilegis de Sant Feliu de Guíxols” el 1365. En aquests privilegis, els mallorquins adoptaven les constitucions catalanes, amb els oficis i beneficis catalans. Així mateix, es regirien pels Usos de Barcelona i fins i tot tindrien dret a representació en les Corts Catalanes. D’aquesta manera passaven a ser catalans de ple dret tal com ho van ser els primers repobladors de l’illa 135 anys abans.

Els mallorquins (llegiu baleàrics) a partir de llavors es guiaven per les lleis i usos de Barcelona, si bé tenia l’inconvenient que, davant qualsevol problema judicial havien d’anar a Barcelona a dirimir-los, la qual cosa molestava sobretot a les elits mallorquines, que van adoptar de no gaire bon grat l’imposat pel rei catalano-aragonès, arribant fins i tot a no enviar representants a Corts a Barcelona. Tot sigui el dir-ho, que això no passava als representants menorquins i eivissencs, ja que, recelosos del centralisme mallorquí, no dubtaven a marcar distàncies amb els seus veïns i enviaven representants a Corts.

Aquesta inclusió dins de l’estructura política catalana va fer que, per exemple, en el Compromís de Casp de 1412, en què 3 representants de cada regne (Aragó, València i Catalunya) havien d’escollir el nou rei que enviaria a Aragó, els mallorquins estiguessin inclosos en la representació catalana.

La situació de catalanitat jurídica de les illes va durar fins 1439, en què Alfons el Magnànim, després de les contínues queixes dels nobles mallorquins, va decretar l’anomenat Privilegi de Gaeta, que suspenia l’ús exclusiu del dret català i se substituïa pel Dret Romà i una adaptació illenca dels usos catalans que serien les que funcionarien a les illes fins al 1715, quan la monarquia hispànica va assimilar finalment tota la Corona d’Aragó.

En definitiva, per molt que agradi o no, les illes Balears i Catalunya han tingut i tenen una profunda relació mútua que ningú pot negar, compartint una història, una cultura i una llengua comunes, si bé cadascuna amb les seves innegables particularitats. Una altra cosa és que les relacions hagin tingut alts i baixos, alternant moments de germanor amb moments de desinterès, i que hi hagi hagut gent que hagi volgut explotar les diferències, però això, simplement, són figues d’un altre paner.

Al cap i a la fi, els plurals en “-es” del català és una aportació dels escriptors mallorquins.

Per alguna cosa serà.

Ireneu Castillo Caso

Coordinador de Plataforma “Protegim el Canal de la Infanta!”

President de PERSEU, Associació per la Defensa del Patrimoni de L’H

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×