Autor Cinema, teatre i televisió
29 abril 2014 a 17:30

Crítica cinematogràfica: Nebraska

0 Flares 0 Flares ×

Nebraska

@ainamarcobal

DRAMA. Estrena: 7 de febrer de 2014. Dirigida per: Alexander Payne. Guió: Bob Nelson. Producció: Albert Berger i Ron Yerxa. Repartiment:  Bruce Dern, Will Forte, June Squibb, Bob Odenkirk, Stacy Keach, Mary Louise Wilson, Rance Howard i Tim Driscoll.

En Woody Grant és un senyor gran que pateix demència. Un dia, rep una carta anunciant que ha guanyat un milió de dòlars. En Woody convens el seu fill, en David, perquè l’acompanyi a reclamar el seu premi. Tot i que la seva família li explica que és una publicitat falsa, en Woody no perd l’esperança i s’embarcarà en un llarg viatge amb el seu fill per obtenir els diners. Tot i així, el retorn al seu poble, amb els vells amics, familiars i ressentiments, no serà gens fàcil amb un suposat premi milionari entremig.

Nominada als Oscar a Millor Pel·lícula, Millor Actor Principal, Millor Actriu Secundària, Millor Fotografia, Millor Direcció i Millor Guió Original. Les candidatures es van repartir, la seva majoria, als Globus d’or i els BAFTA. Va guanyar la Palma d’Or del Festival de Cannes per l’actuació principal de Bruce Dern.

Si la setmana passada parlàvem de Frankenweenie, un film d’animació en blanc i negre, aquesta setmana és el torn del veure la realitat en banc, negre i escala de grisos. Nebraska va ser una de les apostes més potents dels últims mesos, ja que va agradar molt a la crítica amb una essència única, una història dolça, uns personatges sincers i un guió depurat que permet veure amb total transparència el perquè de tot plegat.

El fet que s’hagi apostat pel blanc i negre diu molt de la producció ja en si. L’aposta és arriscada, ja que alguns espectadors es poden fer enrere per aquest aspecte en concret. Adopta així un caràcter que poques produccions s’atreveixen a mostrar. Els colors en moltes ocasions són conductors de la narració i transmeten gran part de les emocions (juntament amb els personatges) a l’espectador. El risc de fer-ho en blanc i negre es troba en què connectar amb l’espectador és més difícil i s’han de buscar altres camins. Com ho aconsegueix Nebraska? Gràcies als seus grans actors i grans personatges.

NebraskaEl personatge de Woody Grant (Bruce Dern) és enorme. Construït des de la més pura humanitat i senzillesa, fa de la seva història una gran epopeia dins una realitat avorrida, rutinària i negra. Bruce Dern és un actor magnífic, i aconsegueix interpretar un senyor gran amb qui l’espectador aconsegueix connectar i veure com a persona real, normal; per suposat és ficció, però la construcció del personatge està feta des de la realitat més mundana. Amb uns diàlegs ben mesurats i gens rocambolescos, fan d’aquest personatge una adaptació mimètica de la vellesa real.

La gran actuació de Dern encaixa correctament amb un Will Forte en estat de gràcia i June Squibb que arrenca els somriures més sincers des de les butaques. Els personatges secundaris com són els habitants del poble i la família estan també bonament aconseguits. L’atmosfera asfixiant es transmet a partir de les demandes que fan aquests secundaris, els quals cada un té una personalitat diferent i no se’ls deixa de banda en la resolució. Cal destacar també el gran encert al triar a Bob Odenkirk a formar part d’aquesta producció. L’actor conegut per la sèrie Breaking Bad, demostra que domina el drama i la comèdia de manera magistral fent malabars perquè el seu personatge no estigui associat a un gènere o a un altre.

Personatges, guió, història, direcció, fotografia, muntatge, música, diàlegs, llum… tots aquests elements compactats creen aquesta petita joia que és una història normal, de persones normals i converses normals allunyades dels grans blockbusters i cinema comercial per donar a l’espectador aquesta dosi d’humanitat profunda i encertada.

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×