Autor Cinema, teatre i televisió
13 març 2014 a 13:00

“IsaVel”, un musical amb dissonàncies

0 Flares 0 Flares ×

Oportunisme mal aprofitat

Pòster_IsavelIsaVel

MUSICAL. Funció vista: 8 de març del 2014 (Centre Cultural de Terrassa). Argument: Toni Strubell. Direcció: Kim Planella. Adaptació i lletres: Kim Planella. Música: Antoni i Marc Mas. Repartiment: Iris Vilà (IsaVel), Marta Prieto (Francesca), Carlos Gramaje (Pere Caimó), Ulises Ordúñez (Isidre), Llorenç Fernández (Joaquim), Jordi Gràcia (Manel), Karl Svennson (Segimon / Sr. Muntada), Indira Ferrer-Morató (Sra. Roure / Sra. Muntada), Susanna del Saz (Sra. Casademont / Sophie), Víctor Petit (Del Valle), Carles Casanovas (Roure), Francesc Sáez-Cervantes (Casademont), Judit Hierro (Bertha / Majordom), Txell Daura (Neus / Majordom), Anna Agell (Joana / Pascaline), Agustí Agell (Claudi), Carme Jiménez (Maria / Cecília adulta), Salvi Carreras (Soldat), Guillem Jubert (Soldat), Àngel Moreno (Ramon), Carla Fernández (Isabel), Marina Fernàndez (Cecília petita), Aina Arteman (Núria), Mar Cortés (Eugènia). Regidora d’escena: Txell Daura. Cap tècnic de so: Santi Zurita. Disseny d’il·luminació: Kim Planella. Escenografia: Núria Sanz. Estructura escènica: Albert Costa. Maquillatge: Linara Nadeina. Vestuari: Aula d’art i Rafató. Encarregada de vestuari: Judit Hierro. Realització de pintura artística: Mató-Cels F. Material tècnic addicional: SONA. Orquestra del Musical IsaVel: sota la direcció d’Antoni Mas. Producció executiva: Toni Strubell.

El passat 8 de març, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona, es va representar al Centre Cultural de Terrassa el musical “IsaVel”, un espectacle sobre la primera sindicalista catalana, Isabel Vila. No obstant, no es va veure ni la lluita, ni el feminisme, ni el sindicalisme, per enlloc.

Pel què fa a la part tècnica, malgrat el disseny d’il·luminació era correcte, el responsable de gestionar-lo no va estar gens encertat, ja que més d’una vegada als actors els va quedar el cap a les fosques, o van haver de rectificar la seva posició a l’escenari per tal de quedar il·luminats. De la mateixa manera, l’equip de so també va estar poc fi, i sovint hi havia actors  a l’escenari amb el micròfon apagat alhora que els que hi havia entre bambolines el tenien encès.

Cal comentar però que, l’escenografia de Núria Sanz, és encertada i intel·ligent amb una gran capacitat de metamorfosi per recrear diversos espais; i el vestuari de l’Aula d’art i Rafató aporta un toc de veracitat a l’espectacle.

En relació amb l’argument, si bé la història és interessant i molt oportuna d’acord amb el moment sociopolític actual, la posada en escena és extremadament llarga i poc sintetitzada, amb un gran nombre d’escenes prescindibles que, de no ser-hi, haurien aportat ritme i agilitat al conjunt de l’espectacle. L’estructura de la peça, en forma de gran flashback de la protagonista, no té més sentit narratiu que actuar com a un recurs fàcil per poder acabar la història amb un flagrant happpy end.

Seguint amb el text, les lletres de les cançons que Kim Pinella, també director de l’espectacle, ha adaptat, necessiten ser escapçades de la mateixa manera que la part parlada de l’obra. Algunes d’elles són massa extenses i amb parlaments que, musicats, sonen estranys, ja sigui per la música o bé pel text en si.

Pel què fa al repartiment, el musical “IsaVel” compta amb un càsting totalment heterogeni, on és senzill per l’espectador determinar quins són els actors amb més formació que altres. El mateix succeeix a nivell vocal, ja que una part dels actors domina clarament la branca del cant líric, mentre l’altra no. En conseqüència les escenes resulten desiguals, amb uns personatges que destaquen més que els altres, no pel fet de tenir el rol principal o secundari, sinó per la seva capacitat de cant o d’interpretació. D’aquesta manera, l’escena del segon acte en la que Isabel és a casa dels senyors Muntada i aquests la introdueixen en la tradició maçona, les veus líriques de Karl Svennson i Indira Ferrer-Morató no harmonitzen en qualitat amb la de la protagonista, Iris Vilà, que no domina aquesta tècnica, resultant així una amalgama sonora estranya i menys brillant del que hauria pogut ser.

Cal afegir-hi també, una manca d’organicitat general, tant pel què fa als moviments com a l’assoliment de les emocions. És sorprenent veure com la protagonista, interpretada per Iris Vilà, pràcticament balla quan es desplaça, un fet que duu el seu treball interpretatiu molt lluny de la veritat de la dona sindicalista i feminista que pretén representar. El mateix succeeix amb el personatge de Joaquim, interpretat per Llorenç Fernández, que a més, utilitza la veu sense cap mena de suport, ni ressonador, fet que provoca que les cordes vocals freguin massa i a les acaballes del primer acte estigui gairebé afònic, o com a mínim, hi soni. Un cas semblant és el d’Òscar Ramiro, l’Isidre el germà d’en Joaquim, qui ofereix un treball vocal intermitent però absolutament forçat al final del segon acte, rascant les cordes d’una manera brutal i constant.

No obstant això, també hi ha interpretacions molt interessants, com la de Carlos Gramaje (el conegut Saïd de “Mar i Cel”) que dóna vida a Pere Caimó. La seva netedat corporal i vocal són un plaer de veure dalt de l’escenari. És el mateix cas que el del sr. Roure, interpretat per Carles Casanovas, amb qui es gaudeix d’un tenor amb ressons d’havanera i rom cremat. Finalment, cal destacar la feina de Susanna del Saz, la mezzosoprano que dóna vida a la Sophie, la minyona de la casa dels senyors Muntada. Amb més experiència com a cantant que no pas com a actriu, del Saz crea un personatge memorable que recorda a la Mami de “Gone with the wind”.

En definitiva, “IsaVel El Musical” és un espectacle massa llarg, amb un repartiment gens homogeni, que té èxit arreu per ser oportunista i adequat als temps actuals. És una proposta interessant, però amb una execució molt poc encertada.

@anna_mestreseg

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×