Autor Cultura
14 gener 2014 a 8:30

“Si repetíssim Barcelona ens canviaríem els papers”, entrevistem Emma Vilarasau

0 Flares 0 Flares ×
Pere Riera i Emma Vilarasau

Foto: Xavier Boix

Diu l’Emma Vilarasau que amb aquesta obra ha viscut una catarsi amb el públic allà on han anat a interpretar-la que no havia viscut mai. L’actriu santcugatenca va presentar ahir l’obra ‘Barcelona’ amb el seu autor, en Pere Riera, que dirigeix només les seves obres però que ho fa de forma extraordinària. Ens trobem amb l’Emma just abans de començar el cicle “Parlem de…” al que el Teatre Auditori ens convida una setmana abans d’algunes de les representacions per tal d’acostar l’escena al públic de Sant Cugat.

De l’obra que feu aquest cap de setmana, amb gairebé totes les entrades venudes no podem parlar només de la interpretació, cal parlar del context en el que es situa la història, un moment especial que li va tocar viure a una generació que encara avui està entre nosaltres, no?

Tots sabem d’algú, hem fet col·loquis, la gent encara diu…jo era molt petita, jo me’n recordo, jo no he tornat a sentir més petards perquè em recorden els bombardejos. Jo sabia dels bombardejos però allò… “cita en un libro”, no? però aquí acabava el meu coneixement. Hem sentit entrevistes gravades que han fet la gent del Memorial Democràtic amb gent que ho va viure, tenen 9 hores! I de sobte penses: allò va passar aquí? d’aquesta manera? amb aquesta intensitat? amb aquesta crueltat?, tan premeditada, amb aquesta confabulació alemanya, italiana amb aquesta permissivitat, per part de Franco evidentment… i bé comences a entrar i la història es fa molt teva, molt nostra, cosa que no és només dels que la fem sinó dels que la veuen i es crea una complicitat molt de país a dalt i a baix que és molt emotiva. Perq el Pere no ha escrit una obra de “estos son los malos i estos son los buenos”, sinó home! les discussions que encara ara sobreviuen en les taules de Nadal: els resistents, els que van claudicar, sí però no era per tant, hi ha totes les postures. Elles dues, que son les “protas”, no tenen una postura molt política, una és una supervivent, eren antigues llibertàries i ara el que fan és sobreviure i tenen opcions diferents davant la vida, una més individualista – jo vull tenir una vida, tinc unes ambicions i sinó les puc tenir aquí me’n vaig i, l’altra, la té més patriòtica, més de la terra, que es resisteix a abandonar el seu país”.

Quan una actriu fa un paper es diu que més difícil és quan més lluny és del que es representa. Ets molt lluny tu del que representa el teu personatge? Vull dir que, què t’imagines que faries tu en una situació com la que es troba l’Elena?

En els el Pere ens deia que les dues podíem fer els dos papers, jo crec que tots tenim de tot a dins, davant d’una situació de guerra jo puc dir que em quedaria però no se què faria, entenc les dues postures, però les entenc d’estomac no de cap, entenc que se’t remou, entenc quan el Ramon diu que què és la República amb aquest menyspreu però també entenc que una persona digui que volia una vida… a vegades diem que si tornem a reposar Barcelona ens canviaríem els papers”.

I el tango? Perquè us marqueu un tango que deu ni do!….

L‘hem assajat molt, el vaig assajar abans de començar a l’escola de davant la Unió, per no entrar “como pato mareao”, i la coreògrafa és fantàstica i les dues som molt pencaires i ja que ens hi posem vam dir que no volíem quedar malament!

En aquest darrer any “Barcelona” ha estat nominada a premis com el Butaca i tu personalment has rebut el premi a la millor actriu, estàs contenta? Com ets sents amb tants afalacs?

Jo tinc una relació estranya amb els premis, no m’hi porto massa bé, no sabria dir perquè, no m’agrada anar-los a recollir. Home!, que te’ls donin, mira, sí,… i amb aquest, jo personalment vaig tenir un problema, penso que el Pere mereixia ser nominat com autor no com a director, ell sempre ho diu, és un autor que dirigeix les seves obres. Aquesta obra ha omplert la Sala Gran del TNC, el Goya, és una obra d’un autor contemporani, una obra amb riscos, perquè ha tocat temes que aquí la gent els toca molt de passada, molt agafant-los des d’un altre angle i ell ha anat al mig, i jo, que no li donessin com autor doncs em vaig emprenyar, i no hi vaig anar. Mira! aquelles coses que tinc, els premis i jo, no entenc perquè s’han de donar premis, no ho porto massa bé”.

El 2013 has tingut força feina i el 2014 tens a la vista un Beckett, al Teatre Lliure, amb en Sergi Belbel… què més es pot demanar, no?

(somriu…) “El Beckett li vaig dir al Pasqual que si tenia un foradet de programació m’agradaria fer “Els dies feliços”, és un repte molt gran perquè és una dona que està tota l’obra enterradeta en una muntanyeta, és gairebé un monòleg malgrat la faig amb l’Oscar Molina que és la meva parella i és una feina…

Més projectes pel 2014?

Alguna cosa més hi ha però no es pot dir perquè porta mala sort si no està signada

Aquest any has començat a donar classes a Sant Cugat, a l’escola ESART, com és l’experiència per tu?

Doncs molt bé, tenia certa por, perquè no havia donat mai classes, però és molt gratificant amb nanos d’aquesta edat, amb aquesta energia, que venen tant verges! amb tantes ganes i de moment molt bé, lis dono classes els dilluns, no son professionals d’això encara perquè estan fent batxillerat però poder transmetre’ls el que has fet després de tants anys està molt

Llàstima que no sigui una mica més oberta a tothom, no? Un pèl elitista, potser?

…. sí, és una mica elitista, però a mi no m’han ofert un altre lloc!”.

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×